dijous, 31 de desembre del 2009

UN FLAMENCO A L'IRAN

Vam conèixer en Morteza de casualitat. És un noi apassionat de l’espanyol i guia turístic. Va estudiar literatura espanyola a Teheran i parla un espanyol sorprenentment fluït. Però això no és tot, també canta flamenco. Ens va posar alguna de les seves cançons, amb un col.lega seu a la guitarra i sonava com els de veritat (bé, jo no hi entenc gaire de flamenco). També havien fet algun concert, però últimament el govern estava més inflexible i no els en deixava fer gaires.
Els grups de rock i rap estan prohibits, així que evidentment n’hi ha de underground, que fan concerts i graven discs il•legalment. A Iran només està permès que les caçons parlin de coses supèrflues, sense cap missatge o sigui que casi tota la música és una merdeta. Molts dels cantant famosos viuen a l’estranger i fan concerts a països propers (com Dubai), perquè hi puguin assistir els seus compatriotes.
A més tampoc hi ha discoteques, només algunes amagades a algun soterrani de Teheran on deus haver de donar algun codi secret abans d’entrar i vigilar que no et segueixi ningú, com si anessis a un antro secret.
Cada dia em sorprenc d’alguna d’aquestes històries surrealistes que estan passant a dia d’avui en aquest encantador país que és Iran.

LA REVOLUCIÓ VERDA

Aquesta és la revolució que va néixer arrel de les passades eleccions. Els seguidors de Musavi s’identificaven amb el color verd, no perquè fossin ecologistes, sinó perquè aquest és el color de l’Iman Hossein, el profeta dels Xiís.
Aquest moviment uneix a la majoria del país per fer caure l’actual govern i la república islàmica finalment. Pràcticament tota la gent que hem conegut està fins als collons de l’Ayatolà i l’Ahmadineyad, tots volen més llibertat i poder-se obrir al món. Molta de la gent jove se’n vol anar a treballar o estudiar a l’estranger. No volen viure sota aquest règim.
Aquest és un govern massa repressiu, les parabòliques estan prohibides, tots els mitjans de comunicació estan censurats, moltes pàgines d’Internet estan bloquejades, has de vigilar pel carrer el que dius ja que pot ser que algú t’estigui escoltant, no pots vestir com et doni la gana, l’alcohol és il.legal per posar algun exemple.

LES PARABÒLIQUES ESTAN PROHIBIDES


Representa que ningú del país pot utilitzar les parabòliques, però tothom en té a casa. Tots volen veure canals de televisió de l’estranger, ja que els quatre canals que tenen a Iran són controlats pel govern i són una mica conyàs. L’únic que hi miren de tant en tant són els partits de futbol de la lliga espanyola o anglesa.
El seu canal preferit és un de videoclips anomenat VIVA, on hi posen tota mena de videoclips sense cap censura. Així es pot donar la insòlita situació d’estar mirant un videoclip de regetón amb tot de dones exuberants, ensenyant el cul i les tetes, mentre al carrer, la dona de la casa va tapada de cap a peus per no ensenyar res.
Pel carrer la gent ha de vigilar el que fa perquè aquí tenen una Policia moral, que s’encarrega que tothom faci el que Alà els obliga a fer: les dones anar ben tapades, no festejar pel carrer (i menys tocar-se) i tantes altres prohibicions que per a nosaltres ens semblen surrealistes. Sembla que no pugui ser que hi hagi una policia especialitzada en això, però sí, Iran és diferent, tenen el cos de mossos d’esquadra dels Ayatolàs: en lloc de posar multes de circulació, posen multes divines. La veritat és que el món és ben estrany.

UN EXUBERANT SERRELL POT SER MÉS PROVOCATIU QUE UN ESCOT



Això és Teheran on hi viuen els més pogres d’Iran. Les noies, que són les més reprimides pel règim islàmic, intenten fer-se veure i fer saber que no estan d’acord amb les normes imposades per l’ayatolà. En principi no es podria veure ni un bri de cabell, però elles van intentant ensenyar més cada vegada, veient-se grans serrells o tupés, amb mocadors multicolors i maquillatges intensos. Si li poguessis arribar a veure el clatell a alguna d’aquestes noies, seria com si li haguessis vist el mugró a una de les nostres.

dimarts, 15 de desembre del 2009

MUSCAT - DUBAI


Estàvem visitant tranquil•lament un museu de Muscat quan de cop ha començat a entrar gent vestida de ciclista, tots eren de mitjana edat, lletjots, poc atlètics i alemanys. Era una mica estrany aquella gent vestida així dins un museu del golf Pèrsic. Han visitat el museu com si fos una gincama, a veure qui acabava primer. Després ens hem assabentat que era un dels grups que havia sortit del creuer que estava ancorat al port. Els podies veure per tota la ciutat.
A les 3 de la tarda hem anat a agafar l’autobús cap a Dubai en mig d’una forta pluja, tot i que era la temporada jo no esperava que ho fes en aquest país tant desèrtic. Ens hem instal•lat als seients del final de l’autobús i pràcticament s’ha emplenat tot, estaven representades la majoria de nacionalitats dels voltants i més enllà: Oman, Emirats, Iemen, India, Pakistan, Sudan, Filipines... i allà mig uns catalanets, per donar un toc d’exotisme, perquè allà nosaltres érem els raros (però els guapos són els raros com canten els Manel).
Per arribar a Dubai ens ha portat una hora més ja que no estan acostumats a les pluges i l’autopista estava tota embassada, tots els rius que normalment estan secs travessen la carretera, i avui ho feien plens d’aigua, així que hi havia tot de cotxes parats pels vorals i l’autobús havia d’anar reduint la velocitat cada vegada que ens en trobaven un, encara sort que no hem quedat embarrancats. I és així com hem entès perquè servien els pilonets blancs de metall disposats al llarg de la carretera, al costat d’un de vermell, més alt amb una senyal que posava: “Not crossing when water is in red”.

dissabte, 12 de desembre del 2009

OMAN, ON LES DONES VAN DE NEGRE I ELS HOMES DE BLANC



On els homes es fan petons amb el nas. On es fan servir estovalles de plàstic per menjar al terra. On fan picnics al mig del no res. On tots els restaurants són indis. On adoren el sultà Quoboos. On... després de fer uns quants canvis de transport i de països, vam arribar sense problemes a Muscat (no sé si la nou moscada ve d’aquí, ja ho preguntaré), la capital d’Oman. L’arribada a Oman va ser molt fàcil, ens va venir a buscar en Khalid a la parada del bus que ens portava de Dubai. Vam anar cap al seu piset i vam dinar les sobres del menjar indi del dia anterior, mot bo, per cert.
Ens vam passar els dos primers dies a Muscat, fent poc, però molt... vull dir que no vam fer tot el que volíem, però vam fer lo necessari. Sobretot aconseguir la visa a Iran, després de disfressar la Laura com una bona omanita perquè ens la donessin (Ja us ensenyarem els documents gràfics del moment, o altrament dit instantània). Dir ara que no era necessari, desmitificaria una mica la situació.
De Muscat vam marxar amb un cotxe de lloguer en direcció a Sur (que és una ciutat que està al Sud-est de Muscat). De camí vam parar a alguns llocs que ens havien recomanat, com el Sink Hole (un forat al mig del no res amb aigua de color turquesa i una mica salada, que t’hi podies banyar) i el Wadi Shab. Vam arribar a Sur quan ja era fosc, i vam donar unes quantes voltes abans de trobar l’hotel que buscàvem. Per la gent del carrer podríem dir que ens trobàvem a l’Índia. Només de tant en tant es veia un omanita vestit amb la característica indumentària blanca i el típic barret. Bars i restaurants conquerit per homes indis. Benvingut al món dels mascles!


A les 4 de la matinada vam arribar a Ras Al-Jinz on havíem quedat per veure les tortugues verdes pondre els ous a la platja. Vam arribar quan la tortuga ja estava enterrant amb penes i treballs els ous que havia anat dipositant minuts abans. De mica en mica la tortuga anava aconseguint estar més amunt. El llarg procés ens va permetre veure com una tortugueta nascuda d’un altre cau caminava amb gran rapidesa cap al gran oceà Índic. És així com vam poder presenciar que la tortugueta arribés a l’aigua exitosament.

dimarts, 8 de setembre del 2009

EL PAIS ON NO ES PODEN MENJAR XICLETS (SINGAPUR)

Després d’uns quans avions vam arribar a l’aeroport de la ciutat on no es poden menjar xiclets, era una nit plujosa i humida, com acostumen a ser allà. Ens esperava fora en Shyam tot rapat al zero, ell és un informàtic de Modzilla del sud de la India, que ja fa uns anys que viu a la ciutat, ens va explicar que ell estava encantat de viure allà, a la ciutat hi pots trobar de tot i hi tens totes les comoditats ens deia. Vam suposar que ell no devia tenir el vici de menjar xiclet, si no suposem que hauria emigrat al país del costat, ja que ha Singapur és il•legal menjar xiclet.
Si els xiclets estan fora de la llei, segur que hi ha un mercat negre per trobar-los. Els deuen vendre els mateixos camells xungos que venen estupefaents als suburbis de la ciutat o hi deuen haver una classe nova de camells només especialitzats amb les gomes de mastegar? Deuen pagar per un paquet de xiclets un preu desorbitat, com si fossin uns grams de cocaïna? El que està clar és que algú en deu vendre de sotamà.
Us imagineu que una patrulla de policia s’acosti a la sortida d’un col•legi a veure si els nens estan mastegant xiclet ... quelcom així:
- Que estàs mastegant?
- Res senyor policia, a mi no m’agraden els xiclets.(mentrestant el nen es va empassant el xiclet coll a vall per no deixar probes del delicte)
- Acompanyi’m a comissaria que l’he vist com s’ empesava una substancia prohibida, haurà de respondre davant d’un tribunal de menors. Això esta penat per la llei del nostre polit país.
No se s’hi serà així, però podria ser. Ja que a Singapur estàs fora de la llei si menges xiclet, així que ojo si heu de passar un dia per allà.

dimecres, 26 d’agost del 2009

FONS DE PANTALLA


Vam llogar la moto al noi de l’hotelet per unes 30.000 rupies després de passar pel regateig de rigor.
Primer vam anar al parc temàtic dels micos (el monkey forest). Després d’haver visitat uns dies abans Ulu Watu, un temple sobre un penya-segat custodiat per una colònia de micos bojos, on al primer humà que s’acostava o li estiraven els cabells, o li treien el mocador del cap o li robaven les ulleres (com és el meu cas ... per sort les vaig recuperar, però de la mala llet que em va entrar casi li foto un cop de pal al mico cabró, jo que sóc tan pacífic ). Estàvem curats d’espants, així que no ens va impressionar gaire aquests jardinets amb ple de micos educats donant voltes tant tranquil•lament en mig de giris que s’havien tornat bojos tirant fotos a tot mico que se li posava per davant. A més d’un li van fer un book de fotos, suposo que després intentarien vendre-li a bon preu, si no, no entenc tanta foto compulsiva.
Més cap al tard vam agafar la moto i ens vam dirigir cap al nord d’Ubud, a l’oficina de turisme (l’única de tot el viatge) ens havien indicat alguns llocs interessants per veure. Li estàvem començant a agafar el gustillo a això de donar voltes amb moto. Primer vam parar a tirar unes fotos a unes terrasses d’arròs i just a l’altre costat hi havia un petit temple hinduista (un de tantíssims), va coincidir que havíem aparcat la moto a l’altre costat, així que per mandra o casualitat vam entrar a veure’l. No era res d’especial però hi havia quatre homes fent unes talles de fusta molt maques, vam estar intentant xerrar una mica amb ells (llenguatge molt bàsic però entenedor), vaig acabar tirant unes quantes fotos i fent-nos un fart de riure... com sempre. Aquesta gent és molt caxonda.
Un tros més a munt seguint la carretera vam arribar a unes terrasses d’arròs, aquestes devien ser les que ens havien dit a l’oficina de turisme no les altres, perquè tenien botiguetes de souvenirs i només aparcar la moto ja teníem algú a sobre venent no sé què. La veritat eren més espectaculars, però a l’hora que hi vam arribar ja no hi tocava la llum. Vaig pensar quina merda de fotos que sortiran aquí, vaig començar a tirar-ne alguna a una nena que ens volia vendre unes postals (petitíssima i ens parlava en un perfecte anglès), després de cansar a la nena amb la meva càmera de fotos, la vaig deixar i em vaig posar a tirar-ne a un petit altar hinduista (que incloïa un paraigües groc, unes flors i unes ofrenes de menjar). Les primeres van quedar de pena, però per casualitat vaig pensar a posar el flaix de relleno a veure com quedava i... màgia, miro a la pantalleta de la meva estimada Canon, què és això?!!... que guapa!! Vaig començar a tirar algunes variacions del mateix, del dret, del revés, amb això, sense allò.
Quan creus que sortirà un trunyu, fas la foto de fons de pantalla.

diumenge, 9 d’agost del 2009

VI NEGRE

Mentre bec un Cavernet-Savignon del Llengua d’Oc al Boeing 777 d’Emirates que ens ha de portar a Dubai, veig per la petita finestra de l’avió els llamps llunyans del que sembla ser una tempesta tropical. Estem travessant l’estret de Malaca (ho sé perquè ho veig al mapa que hi ha a la pantalla), segons tenia entès un dels últims llocs on encara quedaven pirates. Ja és l’últim dia de la excursió d’aquest estiu, des de d’aquí dalt sempre penses amb lo petits que som i amb lo gros que és el món, hi ha tantes coses a veure, però les que hem vist aquest cop i tota la gent que hem conegut en aquest viatge ha estat encantadora.

VIATJANT D'ALGUES

En el vol JK744 de Lion Air vam coincidir amb un empresari de les algues de Makasar, el primer que coneixia en ma vida, estava assentat al nostre costat, Ased és com s’anomena. Ens va dir que aquell Boeing amb el que viatjàvem era dels més nous de la companyia i que era molt segur, ens va tranquil•litzar una mica després d’haver sentit parlar tant malament de les companyies aèries indonèsies. No va parar de preguntar-nos coses en tot el viatge i explicar-nos la seva vida, un tipus molt trempat. Fins i tot quan vam arribar a l’aeroport ens va acompanyar a l’estació d’autobusos i ens va indicar tot per que no ens perdéssim. Ens va donar la seva targeta de bisness per quan tornéssim a Makassar el truquéssim i ens ensenyaria la ciutat.

dissabte, 1 d’agost del 2009

DE FLORES A LOMBOK



Al arribar a Labum Buajo el poble més a l’oest de Flores ens havien donat molt males referències, per això crec que fins i tot ens va agradar. Només hi vam estar de pas, passejar per el carrer principal (que estava tot destartalat) i agafar el vaixell on ens hi passaríem els següents dos dies. La seva badia estava plena d’illetes i a la posta de sol es veia molt fotogènica. Aquest port és la porta d’entrada al parc natural de Komodo, famosa pels seus immensos dragons, allà va ser la primera parada del nostre vaixell, el 114 de Perama. Vam fer una caminada per la illa de Rinka, amb un ranger del parc natural, sona bastant aventurer, però no en té gaire això de caminar amb 30 guiris per aquesta illa per veure dragons de Komodo (que la veritat semblaven mig ensinistrats). Cada dragó que trobàvem tota la tropa a fer-li 50 fotos. Això d’anar amb grups no és lo meu. A cada grup sempre hi ha d’haver el típic repel•lent americà (en aquest cas), el que sempre es queixa, l’egoista guapeta-puteta, el tio raro (amb el que hi tens converses surrealistes), el llop de mar, el ballarí de la tripulació... hi ha de tot al vaixell del senyor.

FLORES HIGHWAY


L’autopista de Flores és una carretera de mala mort que travessa tota l’illa de est a oest. Seria como una carretera super comarcal nostre, però on hi ha molts trossos que està amb obres o per arreglar.
La vam fer pràcticament tota amb diferent mitjans de transport, uns pitjors que d’altres. El número 1 són els busos públics, petits minibusos que van a rebentar (no només de gent) i amb la música a tot volum (amb el subbúfer trencat, o sigui que només sents els baixos i malament), a sobre jo vaig tenir un dels ajudant de bus que com que la música que sonava no li interessava, es posava a tot drap i a cau d’orella la seva música del mòbil, per si no en teníem prou... un malson.
Lo bo de l’illa són els seus habitants (bé, sempre hi ha el típic caracul que et tima, no parlarem del tema).

dimarts, 28 de juliol del 2009

Volcà Kelimutu


Un volcà amb tres llacunes de colors diferents i canviants.

divendres, 24 de juliol del 2009

AL EST DE L'ILLA DE FLORES


L’arribada la volcànica i perduda illa de Flores va ser encantadora, pensàvem que ens increparien tots els taxistes i al final… res de res. Vam pagar el preu que ens havien dit fins als bungalows Arkemi, on havíem trucat el dia abans… sort que ho vam fer sinó ens quedem sense lloc. És un lloc tranquil•líssim a 40 km de Maumere, al mig del no res. He fet un parell d’immersions a l’illa del costat.
Com que només hi ha sis bungalows cada nit es fa un sopar de germanor, el d’ahir va ser boníssim, en tots els sentits: pel menjar abundant i variat (vaig repetir tres vegades), com per la conversa (vam parlar llargament amb el seu propietari (Kermi) de la seva interessant vida, de la política d’Indonèsia i del món, i del modus vivendi a Flores... el tio sabia de tot i més).
El dia abans vam conèixer una italiana molt curiosa: recorria Flores ella i equipatge amb una escooter que no conduïa ella, sinó un autòcton que no sé com l’havia convençut perquè la portés.

BALI



Al final hem visitat Bali més del que volíem, però val la pena.
Aquesta famosa illa, és molt petitona, però hi ha moltes coses a veure i també masses turistes. El primer que vam veure va ser la Lloret del Sud Est Asiàtic, Kuta. Vam estar-hi un parell de dies intentant organitzar la resta del viatge, cosa complicada en temporada alta, en alguns moments desesperant. Després de molt rumiar les diferents combinacions vam aconseguir quadrar vols i bitllets de barco i complements... això és el més estressant dels viatges. Després de veure els molts surfistes que es passen allà llargues temporades, vam marxar cap a Ubud, un bonic poble d’interior on hi pots trobar de tot. Des d’allà vam fer un parell d’excursions pel nord de l’illa amb representants de diferents parts de l’estat espanyol (Navarra, La Rioja, Catalunya).
Com que havíem d’esperar fins al 19 de juliol quan teníem el vol a Maumere (Flores), vam llogar un petit Suzuki on hi cabíem nosaltres i les nostres maletes i vam anar cap a les platges del nord, primer Lovina. Allà vam coincidir amb en Miquel i l’Helena (dos catalans, això ho vaig saber després de sentir el crit des de la taula estant: “Miquel! Ens quedem aquí!”) que van voler fer ruta amb nosaltres i ens vam introduir tots quatre (amb les respectives motxilles) a pressió dins el petit Suzuki sense maleter. Van ser un parell de dies molt divertits trobant un parell de cerimònies per poblets i vam fer fantàstic snorkel a les platges de Amed.

divendres, 10 de juliol del 2009

Yogya, on gratis vol dir gratis

El canvi va ser bastant fort: de la moderna i polida Singapur on tot esta prohibit, a aterrar a la concorreguda i desordenada Yogyakarta. Al primer moment semblava que havia de fer menys xafogor, però aquí el sol pica més fort, ara és temporada seca.

Al petit aeroport de Yogya ens va recollir l’Ardian del couchsurfing , un desconegut, que ens ha acompanyat a tot arreu i ho sap tot de la lliga espanyola de futbol, més que la Laura...

Visitar durant el dia els temples de Pramadan i el dia següent els de Borobodur, va ser realment esgotador, gràcies al dia esplèndid que ens va fer. Per anar a Borobodur vam fer uns 40 Km amb moto, seguint l’ Ardian, per carreteretes que passaven per poblets i camps d’arròs. Això d’anar amb moto per aquí es fantàstic, pots parar on vulguis, passes per tot arreu, llogar-les valen quatre duros, i a sobre et toca l’aire, l’únic inconvenient és que t’has d’untar de crema solar per tota zona on pugui tocar el sol, sinó pots acabar com un llangardaix: canviant la pell, jo ho vaig patir i no és una experiència gaire agradable.

Conduir per la ciutat és una altra cosa. Al principi costa acostumar-s’hi perquè hi ha moltíssimes motos, carros amb cavalls, bicicletes, tricicles, cotxes... tothom vol anar cap a un costat o altre, per sort tothom va amb compte i pots girar on et doni la gana, però tu sempre has de anar seguint la corrent de les motos, si et pares al mig.... podries tenir la sensació d’estar dins d’un remolí.

Melborough, és el nom d’un general o comandant que va acabar donant el nom a la avinguda principal de Yogya. Ells han canviat una mica el nom i en diuen Malioboro, quan ho pronucien ells sembla una paraula indonesia. Venen soubenirs amb aquest nom, a samarretes, boses... acaba d’entrar un giri (ara estem a l’aeroport, el millor lloc per escriure una mica),amb uns panatlos grogs de Malioboro horrorosos.

A veure si arriba una millor inspiració.

diumenge, 5 de juliol del 2009

En trànsit

Després d’estar un dia amb els que ho fan tot del revés (Anglaterra), passem una estona, en trànsit, amb els que ho fan tot a l’engròs (Dubai).
Hem aterrat en mig d’un núvol de pols, així que no hem vist res de l’skyline d’aquesta ciutat, només la fantàstica i llarga pista d’aterratge.
Ara tenim un estrany i despreocupant garbuix d’hores i horaris i aeroports i ciutats i països i continents. Suposo que això se’ns passarà dormint unes quantes hores que portem perdudes. A veure si en arribar a Singapur ho podem fer… anem a casa d’en Shyam, un noi que no coneixem, així que segur que fantàstic!
Per cert, a Anglaterra està ple de gent estranyíssima. Passejant per Brighton veies cada personatge de pel·lícula de Fellini.... jo volia fer-los fotos a tots però feia una mica de “yuyu” preguntar o que t’enganxessin fent-ne una. Una ciutat ben curiosa i estranya, però m’agrada. El seu port, que no fa de port, sinó que està ple de fires, és com si fos la festa major cada dia i està tot ple de gent jugant als petits casinos. O gent que es fa les fotos del casament o comiats de solter/a, totes aquestes coses que els anglesos fan tan discretament.
Bé, ara ja estem a dins del nostre Boeing 777 d’Emirates a unes 3 hores d’arribar a Singapur, hem assistit a una discussió de la parella del costat, jo diria que eren anglesos (ja us deia jo que són molt estranys), quasi arriben a les mans, però al final ha quedat amb la dona plorant i uns quants fuck you per part de l’home. I després que ell digués amb un to agressiu: "Don’t talk to me. Don’t talk to me ever again!" ha regnat un silenci tens up in the sky.
Fins a una altre inspiració .

diumenge, 28 de juny del 2009

Millor l'últim moment



Com ja sabeu fer les coses a l’últim moment és millor.

Així que demà aniré a passar el matí a BCN per fer-me el carnet de conduir internacional (em fa una il·lusió haver de passar l’estona fent cua a la campana... moltisima), pq m’han dit que a Indonèsia els polis són una mica pirates, per això és millor no donar motius per haver de subornar-los. No se si és més car subornar-los o pagar per fer-me aquest carnet, no ho tinc clar.
Aquesta setmana treballant fins al final, dijous última guardia i divendres a la tarda agafar el vol cap a Londres. En els temps entremitjos intentarem emplenar la motxilla, haurem d’intentar decidir el que ens emportem o el que deixem a casa. Revisar el petit ‘botiquín’ que hi sigui tot des de l’últim tropi-viatge. Minimitzar totes les càmeres, per mala sort no són compressibles. Mirarem de no deixar-nos res de la nostra llista, creada al llarg dels anys i després d’haver-nos oblidat més d’una cosa imprescindible.

dijous, 25 de juny del 2009

Introducció

Bones a tots els que passeu o passareu una estona llegint aquest bloc.
El que intentaré és explicar les anècdotes, ocurrències, tonteries o
el que em passi pel cap en algun moment del viatge. No intentaré portar
un diari del viatge perquè sinó es faria massa pesat.
Començarem pel viatge d’aquest estiu al nostre estimat Sud Est Asiàtic.
Ja hi hem anat un parell de cops però encara queden molt racons perduts.
Volarem a Singapur, on hi estarem uns dies, i d’allà anirem cap a Indonèsia,
entrant per Yogyakarta, després tenim alguna lleugera idea del que volem
visitar, però ja ho anirem decidint pel camí, com estem acostumats a fer,
coneixent la seva gent, cultura, natura, menjars (sempre s’ha d’aprendre
algun menjar nou per incorporar al menú de casa)... tot lo ‘guapo’ dels
viatges.

Vinga, ara a veure si preparem les motxilles amb el mínim i indispensable.

A re veure o re llegir.