dijous, 5 d’agost del 2010

EL CARIBE TE PONE BIEN NIÑO!

Aquí els bafles són més grossos que els estaderos (xiringuitos). Ja pot ser un xiringuito de platja o una botigueta de poble, que tenen els seus preceptius altaveus de metre d’alçada amb el volum ben alt perquè ho sentin ells i tots els seus veïns. I ja pot ser a primera hora del matí que ells ho veuen amb normalitat. Fins i tot vam estar en un poble anomenat Tolú que les bicicletes portaven altaveus de grans dimensions que anaven passejant turistes locals pels carrers. Tota una diversió.
Parlant de dimensions, jo crec que a la caribenya típica pots mesurar la seva edat per metres cúbics, quan van passant els anys les noies van augmentant de volum i tu pots veure com es van inflant i això t'indica la seva edat, quant més volum major edat (suposo que en algun moment deuen parar sinó explotarien), com diu Fontvella “no pesan los años pesan los kilos”, fins alguns casos de dimensions descomunals. Això és degut a una fantàstica alimentació de greixos i més greixos, peix fregit, patacones, cocos, arepas, aiguardent i tot lo més sa que puguis imaginar.
Més endavant penjarem les fotos que ho demostren... fins aviat.

diumenge, 25 de juliol del 2010

L'AMAZONES



Vam arribar amb un fred mai vist en molts i molts anys; els 15 graus de mínima van trasbalsar la regió. Amb prou feines coneixien les mantes i la màniga llarga era una cosa exòtica. Per sort, això només va durar pocs dies i la calor i el sol van tornar a aparèixer.
A Letícia, aquells dies van ser de festa per les tres fronteres veïnes (Perú, Brasil i Colòmbia) amb denominador comú: l’Amazones. Van venir a fer desfilades, concerts, partits de futbol... tot de comunitats indigenes dels voltants de la ciutat. Tot el dia estava ple de gent pels carrers. El plat fort va ser la elecció de la reina de la festa, hi havia una candidata per cada país i desfilaven amb diferents vestits, tradicional, formal o de fantasia. Al final la guanyadora va ser la “señorita Perú”.
D’allà vam anar a passar 3 dies a Puerto Nariño un poble a dues hores en barca des de Leticia, també a la riba del Amazones. En el poble hi ha una entrada del riu que va a parar a un llac anomenat Tarapoto on hi viuen els dofins rosats. A primera hora del matí o a última de la tarda els podies veure entrar o sortir del llac cap al riu Amazones.
També vam anar en barca fins al llac amb un guia Tikuna, una de les ètnies indígenes de la zona, ens vam banyar al llac amb una aigua color marró xocolata i uns 100 metres més enllà ens va ensenyar a pescar piranyes. En principi si no tens cap ferida no t’ataquen això és el que ens havien dit, però jo vaig notar que em va tocar algun peix i sempre penses que pot ser una piranya, a més de piranyes en aquest preciós lloc també hi ha els dòcils caimans, amb dents esmolades o la boa constrictor, que per sort no mossega, només t’enrotlla i després se’t menja sencer, sense mastegar. Al poble ens van explicar la simpàtica estadística que cada any un parell de pescadors desapareixen: no tenen clar quin famós animal deu haver sigut, així tenen tema de conversa.
L’únic que se m’ha estat menjant aquest dies han sigut els mosquits.... però he sobreviscut.

FOTOS: Santi menjant un Mojojoi (cuc gegant i elàstic) i Laura pescant una piranya

dimarts, 20 de juliol del 2010

BOGOTA-TA-TA-TA-TA-TA….


No patiu, aquest títol només és una broma. Aquest país no és el que tot el món pensa que és.Aquest soroll només seria la pluja que ens ha caigut aquests tres dies a Bogotà. La gran urbe, de més de 8 milions d’habitants, capital de Colòmbia. Una ciutat molt acollidora, on cada dia fan alguna activitat cultural: concerts, teatre, fires… i on està ple de museus on perdre’s, la majoria d’ells gratuïts.
Del que més ens va cridar l’atenció van ser els venedors de minuts, 200 pesos minuto, no es que et puguin allargar la vida a canvi de quatre duros, el que realment venen són minuts de trucades a mòbils. Es veu que molta gent només té el mòbil per rebre trucades i fa servir aquests venedors ambulants per trucar, perquè els surt més econòmic. Per ser encara més còmic, els venedors tenen els mòbils lligats amb cadenes, i vas i veus tres dones estirant una cadena on al final hi ha un mòbil, on estan parlant mirant cap a un altre costat perquè el venedor no les senti. Això si que és estrafolari i no els quadres que vam veure al museu d’en Fernando Botero.
També vam pujar al cerro Montserrate, sona estrany oi? Deu ser una adaptació del nostra estimat Montserrat, però el nostre té més encant. És una muntanyeta al costat del centre de la ciutat on tenen una església blanca, s’hi pot pujar amb telefèric o cremallera que va quasi vertical.