dilluns, 2 de maig de 2011

PERDUTS


De casualitat vam acabar entrant a un cibercafè, que pertanyia a una agència de viatges, perquè plovia. Ja teníem decidit el trekking que volíem fer i havíem pagat els permisos. Però ens vam deixar enganyar voluntàriament per el propietari d'una agencia de viatges: Ok, canviem, farem un trekking per poblets per les vores del Ganesh Himal, no sabíem ni la ruta, però vam dir que si.
Com sempre la casualitat en els viatges és el millor.
No va ser el que esperavem però ens ho vam passar molt bé i ens va passar de tot i més. El segon dia ja estàvem al palco d'un casament Nepalí, mirant com arribaven els nuvis a braços de la gent i tot pràcticament a les fosques perquè a la majoria de llocs no tenien ni llum, ni aigua. Vam acabar anant a dormir cap a les 12 de la nit. Però el guia que ens portava, un fiestero conegut a les rodalies, de nom Moti, es va quedar fins a la matinada tocant el tambó i cantando. No ens vam assabentar fins uns dies després que el paio havia triunfat aquella nit, amb una joveneta Nepalí.
Després d'aquell poblet vam passar dos dies al seu poble on ens esperava la seva família, inclosa la seva dona i fill. La seva dona era una Nepalí de caràcter fort, ho vam veure ràpid, quan amb un cop de pal renyava al seu insuportable fill.
El que us deia, que ens vam assabentar de casualitat el dia que marxavem del seu poble, quan en Moti em diu que no pot portar la motxilla perquè li feia mal l'espatlla.
-Que t'ha passat?
-La meva dona s'ha enterat de lo de l'altre dia i m'ha fotut un cop de pal molt fort.
Jo em tronxava de riure i ell tot serios.
Vam continuar el trekking cap al seguent poble...

dijous, 21 d’abril de 2011

BARCELONA - ISTANBUL - DUBAI - KATMANDU...

Això comencerà en breu. Estic acabant d'omplenar i minimitzar la motxilla, cosa sempre complicada encara que tinguis anys d'experiència.
Aquest cop faré algunes escales més (tot sigui per la pasta), però de camí ja anirem veient alguna cosa i a la tornada també. Perquè ja ho diu el refrany que l'important no és arribar a destí, sino disfrutar-ho pel camí.

dijous, 5 d’agost de 2010

EL CARIBE TE PONE BIEN NIÑO!

Aquí els bafles són més grossos que els estaderos (xiringuitos). Ja pot ser un xiringuito de platja o una botigueta de poble, que tenen els seus preceptius altaveus de metre d’alçada amb el volum ben alt perquè ho sentin ells i tots els seus veïns. I ja pot ser a primera hora del matí que ells ho veuen amb normalitat. Fins i tot vam estar en un poble anomenat Tolú que les bicicletes portaven altaveus de grans dimensions que anaven passejant turistes locals pels carrers. Tota una diversió.
Parlant de dimensions, jo crec que a la caribenya típica pots mesurar la seva edat per metres cúbics, quan van passant els anys les noies van augmentant de volum i tu pots veure com es van inflant i això t'indica la seva edat, quant més volum major edat (suposo que en algun moment deuen parar sinó explotarien), com diu Fontvella “no pesan los años pesan los kilos”, fins alguns casos de dimensions descomunals. Això és degut a una fantàstica alimentació de greixos i més greixos, peix fregit, patacones, cocos, arepas, aiguardent i tot lo més sa que puguis imaginar.
Més endavant penjarem les fotos que ho demostren... fins aviat.

diumenge, 25 de juliol de 2010

L'AMAZONES



Vam arribar amb un fred mai vist en molts i molts anys; els 15 graus de mínima van trasbalsar la regió. Amb prou feines coneixien les mantes i la màniga llarga era una cosa exòtica. Per sort, això només va durar pocs dies i la calor i el sol van tornar a aparèixer.
A Letícia, aquells dies van ser de festa per les tres fronteres veïnes (Perú, Brasil i Colòmbia) amb denominador comú: l’Amazones. Van venir a fer desfilades, concerts, partits de futbol... tot de comunitats indigenes dels voltants de la ciutat. Tot el dia estava ple de gent pels carrers. El plat fort va ser la elecció de la reina de la festa, hi havia una candidata per cada país i desfilaven amb diferents vestits, tradicional, formal o de fantasia. Al final la guanyadora va ser la “señorita Perú”.
D’allà vam anar a passar 3 dies a Puerto Nariño un poble a dues hores en barca des de Leticia, també a la riba del Amazones. En el poble hi ha una entrada del riu que va a parar a un llac anomenat Tarapoto on hi viuen els dofins rosats. A primera hora del matí o a última de la tarda els podies veure entrar o sortir del llac cap al riu Amazones.
També vam anar en barca fins al llac amb un guia Tikuna, una de les ètnies indígenes de la zona, ens vam banyar al llac amb una aigua color marró xocolata i uns 100 metres més enllà ens va ensenyar a pescar piranyes. En principi si no tens cap ferida no t’ataquen això és el que ens havien dit, però jo vaig notar que em va tocar algun peix i sempre penses que pot ser una piranya, a més de piranyes en aquest preciós lloc també hi ha els dòcils caimans, amb dents esmolades o la boa constrictor, que per sort no mossega, només t’enrotlla i després se’t menja sencer, sense mastegar. Al poble ens van explicar la simpàtica estadística que cada any un parell de pescadors desapareixen: no tenen clar quin famós animal deu haver sigut, així tenen tema de conversa.
L’únic que se m’ha estat menjant aquest dies han sigut els mosquits.... però he sobreviscut.

FOTOS: Santi menjant un Mojojoi (cuc gegant i elàstic) i Laura pescant una piranya

dimarts, 20 de juliol de 2010

BOGOTA-TA-TA-TA-TA-TA….


No patiu, aquest títol només és una broma. Aquest país no és el que tot el món pensa que és.Aquest soroll només seria la pluja que ens ha caigut aquests tres dies a Bogotà. La gran urbe, de més de 8 milions d’habitants, capital de Colòmbia. Una ciutat molt acollidora, on cada dia fan alguna activitat cultural: concerts, teatre, fires… i on està ple de museus on perdre’s, la majoria d’ells gratuïts.
Del que més ens va cridar l’atenció van ser els venedors de minuts, 200 pesos minuto, no es que et puguin allargar la vida a canvi de quatre duros, el que realment venen són minuts de trucades a mòbils. Es veu que molta gent només té el mòbil per rebre trucades i fa servir aquests venedors ambulants per trucar, perquè els surt més econòmic. Per ser encara més còmic, els venedors tenen els mòbils lligats amb cadenes, i vas i veus tres dones estirant una cadena on al final hi ha un mòbil, on estan parlant mirant cap a un altre costat perquè el venedor no les senti. Això si que és estrafolari i no els quadres que vam veure al museu d’en Fernando Botero.
També vam pujar al cerro Montserrate, sona estrany oi? Deu ser una adaptació del nostra estimat Montserrat, però el nostre té més encant. És una muntanyeta al costat del centre de la ciutat on tenen una església blanca, s’hi pot pujar amb telefèric o cremallera que va quasi vertical.

dijous, 31 de desembre de 2009

UN FLAMENCO A L'IRAN

Vam conèixer en Morteza de casualitat. És un noi apassionat de l’espanyol i guia turístic. Va estudiar literatura espanyola a Teheran i parla un espanyol sorprenentment fluït. Però això no és tot, també canta flamenco. Ens va posar alguna de les seves cançons, amb un col.lega seu a la guitarra i sonava com els de veritat (bé, jo no hi entenc gaire de flamenco). També havien fet algun concert, però últimament el govern estava més inflexible i no els en deixava fer gaires.
Els grups de rock i rap estan prohibits, així que evidentment n’hi ha de underground, que fan concerts i graven discs il•legalment. A Iran només està permès que les caçons parlin de coses supèrflues, sense cap missatge o sigui que casi tota la música és una merdeta. Molts dels cantant famosos viuen a l’estranger i fan concerts a països propers (com Dubai), perquè hi puguin assistir els seus compatriotes.
A més tampoc hi ha discoteques, només algunes amagades a algun soterrani de Teheran on deus haver de donar algun codi secret abans d’entrar i vigilar que no et segueixi ningú, com si anessis a un antro secret.
Cada dia em sorprenc d’alguna d’aquestes històries surrealistes que estan passant a dia d’avui en aquest encantador país que és Iran.

LA REVOLUCIÓ VERDA

Aquesta és la revolució que va néixer arrel de les passades eleccions. Els seguidors de Musavi s’identificaven amb el color verd, no perquè fossin ecologistes, sinó perquè aquest és el color de l’Iman Hossein, el profeta dels Xiís.
Aquest moviment uneix a la majoria del país per fer caure l’actual govern i la república islàmica finalment. Pràcticament tota la gent que hem conegut està fins als collons de l’Ayatolà i l’Ahmadineyad, tots volen més llibertat i poder-se obrir al món. Molta de la gent jove se’n vol anar a treballar o estudiar a l’estranger. No volen viure sota aquest règim.
Aquest és un govern massa repressiu, les parabòliques estan prohibides, tots els mitjans de comunicació estan censurats, moltes pàgines d’Internet estan bloquejades, has de vigilar pel carrer el que dius ja que pot ser que algú t’estigui escoltant, no pots vestir com et doni la gana, l’alcohol és il.legal per posar algun exemple.

LES PARABÒLIQUES ESTAN PROHIBIDES


Representa que ningú del país pot utilitzar les parabòliques, però tothom en té a casa. Tots volen veure canals de televisió de l’estranger, ja que els quatre canals que tenen a Iran són controlats pel govern i són una mica conyàs. L’únic que hi miren de tant en tant són els partits de futbol de la lliga espanyola o anglesa.
El seu canal preferit és un de videoclips anomenat VIVA, on hi posen tota mena de videoclips sense cap censura. Així es pot donar la insòlita situació d’estar mirant un videoclip de regetón amb tot de dones exuberants, ensenyant el cul i les tetes, mentre al carrer, la dona de la casa va tapada de cap a peus per no ensenyar res.
Pel carrer la gent ha de vigilar el que fa perquè aquí tenen una Policia moral, que s’encarrega que tothom faci el que Alà els obliga a fer: les dones anar ben tapades, no festejar pel carrer (i menys tocar-se) i tantes altres prohibicions que per a nosaltres ens semblen surrealistes. Sembla que no pugui ser que hi hagi una policia especialitzada en això, però sí, Iran és diferent, tenen el cos de mossos d’esquadra dels Ayatolàs: en lloc de posar multes de circulació, posen multes divines. La veritat és que el món és ben estrany.

UN EXUBERANT SERRELL POT SER MÉS PROVOCATIU QUE UN ESCOT



Això és Teheran on hi viuen els més pogres d’Iran. Les noies, que són les més reprimides pel règim islàmic, intenten fer-se veure i fer saber que no estan d’acord amb les normes imposades per l’ayatolà. En principi no es podria veure ni un bri de cabell, però elles van intentant ensenyar més cada vegada, veient-se grans serrells o tupés, amb mocadors multicolors i maquillatges intensos. Si li poguessis arribar a veure el clatell a alguna d’aquestes noies, seria com si li haguessis vist el mugró a una de les nostres.

dimarts, 15 de desembre de 2009

MUSCAT - DUBAI


Estàvem visitant tranquil•lament un museu de Muscat quan de cop ha començat a entrar gent vestida de ciclista, tots eren de mitjana edat, lletjots, poc atlètics i alemanys. Era una mica estrany aquella gent vestida així dins un museu del golf Pèrsic. Han visitat el museu com si fos una gincama, a veure qui acabava primer. Després ens hem assabentat que era un dels grups que havia sortit del creuer que estava ancorat al port. Els podies veure per tota la ciutat.
A les 3 de la tarda hem anat a agafar l’autobús cap a Dubai en mig d’una forta pluja, tot i que era la temporada jo no esperava que ho fes en aquest país tant desèrtic. Ens hem instal•lat als seients del final de l’autobús i pràcticament s’ha emplenat tot, estaven representades la majoria de nacionalitats dels voltants i més enllà: Oman, Emirats, Iemen, India, Pakistan, Sudan, Filipines... i allà mig uns catalanets, per donar un toc d’exotisme, perquè allà nosaltres érem els raros (però els guapos són els raros com canten els Manel).
Per arribar a Dubai ens ha portat una hora més ja que no estan acostumats a les pluges i l’autopista estava tota embassada, tots els rius que normalment estan secs travessen la carretera, i avui ho feien plens d’aigua, així que hi havia tot de cotxes parats pels vorals i l’autobús havia d’anar reduint la velocitat cada vegada que ens en trobaven un, encara sort que no hem quedat embarrancats. I és així com hem entès perquè servien els pilonets blancs de metall disposats al llarg de la carretera, al costat d’un de vermell, més alt amb una senyal que posava: “Not crossing when water is in red”.

eels tornen, amb nou look

Loading...