diumenge, 25 de juliol del 2010

L'AMAZONES



Vam arribar amb un fred mai vist en molts i molts anys; els 15 graus de mínima van trasbalsar la regió. Amb prou feines coneixien les mantes i la màniga llarga era una cosa exòtica. Per sort, això només va durar pocs dies i la calor i el sol van tornar a aparèixer.
A Letícia, aquells dies van ser de festa per les tres fronteres veïnes (Perú, Brasil i Colòmbia) amb denominador comú: l’Amazones. Van venir a fer desfilades, concerts, partits de futbol... tot de comunitats indigenes dels voltants de la ciutat. Tot el dia estava ple de gent pels carrers. El plat fort va ser la elecció de la reina de la festa, hi havia una candidata per cada país i desfilaven amb diferents vestits, tradicional, formal o de fantasia. Al final la guanyadora va ser la “señorita Perú”.
D’allà vam anar a passar 3 dies a Puerto Nariño un poble a dues hores en barca des de Leticia, també a la riba del Amazones. En el poble hi ha una entrada del riu que va a parar a un llac anomenat Tarapoto on hi viuen els dofins rosats. A primera hora del matí o a última de la tarda els podies veure entrar o sortir del llac cap al riu Amazones.
També vam anar en barca fins al llac amb un guia Tikuna, una de les ètnies indígenes de la zona, ens vam banyar al llac amb una aigua color marró xocolata i uns 100 metres més enllà ens va ensenyar a pescar piranyes. En principi si no tens cap ferida no t’ataquen això és el que ens havien dit, però jo vaig notar que em va tocar algun peix i sempre penses que pot ser una piranya, a més de piranyes en aquest preciós lloc també hi ha els dòcils caimans, amb dents esmolades o la boa constrictor, que per sort no mossega, només t’enrotlla i després se’t menja sencer, sense mastegar. Al poble ens van explicar la simpàtica estadística que cada any un parell de pescadors desapareixen: no tenen clar quin famós animal deu haver sigut, així tenen tema de conversa.
L’únic que se m’ha estat menjant aquest dies han sigut els mosquits.... però he sobreviscut.

FOTOS: Santi menjant un Mojojoi (cuc gegant i elàstic) i Laura pescant una piranya

3 comentaris:

  1. Ei, aquí estem, al costat. Ara des de Puerto Colombia, a la costa caribenya de Venezuela. Què aventurer sona el que expliqueu!! Jo no em ficava en aquell llac ni que em paguessin, m'aterra l'aigua fosca amb piranyes o el que sigui a sota que no puc veure (Cristina). Pinta xul·la la festa d'ètnies! Nosaltres estem de tranquis, gaudint d'un poble sense quasi turistes, menjant peix del bo ccada dia! L'altre dia que ens van comentar un menjar o un llc vam pensar: si estigués el Santi s'apuntava de cap! Sembla que no coincidirem, però en uns dies esperem estar ja a Colòmbia, a veure què s'expliquen. Petons als dos!

    ResponElimina
  2. neniiiiiiiiiiiiic penja fotos !!! una abraçada desde la llunyana Pineda...

    ResponElimina
  3. buf buf buf! cuuuuuuuuucs el que et faltavaaa!!!

    ResponElimina