UN FLAMENCO A L'IRAN

Vam conèixer en Morteza de casualitat. És un noi apassionat de l’espanyol i guia turístic. Va estudiar literatura espanyola a Teheran i parla un espanyol sorprenentment fluït. Però això no és tot, també canta flamenco. Ens va posar alguna de les seves cançons, amb un col.lega seu a la guitarra i sonava com els de veritat (bé, jo no hi entenc gaire de flamenco). També havien fet algun concert, però últimament el govern estava més inflexible i no els en deixava fer gaires.
Els grups de rock i rap estan prohibits, així que evidentment n’hi ha de underground, que fan concerts i graven discs il•legalment. A Iran només està permès que les caçons parlin de coses supèrflues, sense cap missatge o sigui que casi tota la música és una merdeta. Molts dels cantant famosos viuen a l’estranger i fan concerts a països propers (com Dubai), perquè hi puguin assistir els seus compatriotes.
A més tampoc hi ha discoteques, només algunes amagades a algun soterrani de Teheran on deus haver de donar algun codi secret abans d’entrar i vigilar que no et segueixi ningú, com si anessis a un antro secret.
Cada dia em sorprenc d’alguna d’aquestes històries surrealistes que estan passant a dia d’avui en aquest encantador país que és Iran.

LA REVOLUCIÓ VERDA

Aquesta és la revolució que va néixer arrel de les passades eleccions. Els seguidors de Musavi s’identificaven amb el color verd, no perquè fossin ecologistes, sinó perquè aquest és el color de l’Iman Hossein, el profeta dels Xiís.
Aquest moviment uneix a la majoria del país per fer caure l’actual govern i la república islàmica finalment. Pràcticament tota la gent que hem conegut està fins als collons de l’Ayatolà i l’Ahmadineyad, tots volen més llibertat i poder-se obrir al món. Molta de la gent jove se’n vol anar a treballar o estudiar a l’estranger. No volen viure sota aquest règim.
Aquest és un govern massa repressiu, les parabòliques estan prohibides, tots els mitjans de comunicació estan censurats, moltes pàgines d’Internet estan bloquejades, has de vigilar pel carrer el que dius ja que pot ser que algú t’estigui escoltant, no pots vestir com et doni la gana, l’alcohol és il.legal per posar algun exemple.

LES PARABÒLIQUES ESTAN PROHIBIDES

Representa que ningú del país pot utilitzar les parabòliques, però tothom en té a casa. Tots volen veure canals de televisió de l’estranger, ja que els quatre canals que tenen a Iran són controlats pel govern i són una mica conyàs. L’únic que hi miren de tant en tant són els partits de futbol de la lliga espanyola o anglesa.
El seu canal preferit és un de videoclips anomenat VIVA, on hi posen tota mena de videoclips sense cap censura. Així es pot donar la insòlita situació d’estar mirant un videoclip de regetón amb tot de dones exuberants, ensenyant el cul i les tetes, mentre al carrer, la dona de la casa va tapada de cap a peus per no ensenyar res.
Pel carrer la gent ha de vigilar el que fa perquè aquí tenen una Policia moral, que s’encarrega que tothom faci el que Alà els obliga a fer: les dones anar ben tapades, no festejar pel carrer (i menys tocar-se) i tantes altres prohibicions que per a nosaltres ens semblen surrealistes. Sembla que no pugui ser que hi hagi una policia especialitzada en això, però sí, Iran és diferent, tenen el cos de mossos d’esquadra dels Ayatolàs: en lloc de posar multes de circulació, posen multes divines. La veritat és que el món és ben estrany.

UN EXUBERANT SERRELL POT SER MÉS PROVOCATIU QUE UN ESCOT

Això és Teheran on hi viuen els més pogres d’Iran. Les noies, que són les més reprimides pel règim islàmic, intenten fer-se veure i fer saber que no estan d’acord amb les normes imposades per l’ayatolà. En principi no es podria veure ni un bri de cabell, però elles van intentant ensenyar més cada vegada, veient-se grans serrells o tupés, amb mocadors multicolors i maquillatges intensos. Si li poguessis arribar a veure el clatell a alguna d’aquestes noies, seria com si li haguessis vist el mugró a una de les nostres.

MUSCAT - DUBAI

Estàvem visitant tranquil•lament un museu de Muscat quan de cop ha començat a entrar gent vestida de ciclista, tots eren de mitjana edat, lletjots, poc atlètics i alemanys. Era una mica estrany aquella gent vestida així dins un museu del golf Pèrsic. Han visitat el museu com si fos una gincama, a veure qui acabava primer. Després ens hem assabentat que era un dels grups que havia sortit del creuer que estava ancorat al port. Els podies veure per tota la ciutat.
A les 3 de la tarda hem anat a agafar l’autobús cap a Dubai en mig d’una forta pluja, tot i que era la temporada jo no esperava que ho fes en aquest país tant desèrtic. Ens hem instal•lat als seients del final de l’autobús i pràcticament s’ha emplenat tot, estaven representades la majoria de nacionalitats dels voltants i més enllà: Oman, Emirats, Iemen, India, Pakistan, Sudan, Filipines... i allà mig uns catalanets, per donar un toc d’exotisme, perquè allà nosaltres érem els raros (però els guapos són els raros com canten els Manel).
Per arribar a Dubai ens ha portat una hora més ja que no estan acostumats a les pluges i l’autopista estava tota embassada, tots els rius que normalment estan secs travessen la carretera, i avui ho feien plens d’aigua, així que hi havia tot de cotxes parats pels vorals i l’autobús havia d’anar reduint la velocitat cada vegada que ens en trobaven un, encara sort que no hem quedat embarrancats. I és així com hem entès perquè servien els pilonets blancs de metall disposats al llarg de la carretera, al costat d’un de vermell, més alt amb una senyal que posava: “Not crossing when water is in red”.

OMAN, ON LES DONES VAN DE NEGRE I ELS HOMES DE BLANC

On els homes es fan petons amb el nas. On es fan servir estovalles de plàstic per menjar al terra. On fan picnics al mig del no res. On tots els restaurants són indis. On adoren el sultà Quoboos. On... després de fer uns quants canvis de transport i de països, vam arribar sense problemes a Muscat (no sé si la nou moscada ve d’aquí, ja ho preguntaré), la capital d’Oman. L’arribada a Oman va ser molt fàcil, ens va venir a buscar en Khalid a la parada del bus que ens portava de Dubai. Vam anar cap al seu piset i vam dinar les sobres del menjar indi del dia anterior, mot bo, per cert.
Ens vam passar els dos primers dies a Muscat, fent poc, però molt... vull dir que no vam fer tot el que volíem, però vam fer lo necessari. Sobretot aconseguir la visa a Iran, després de disfressar la Laura com una bona omanita perquè ens la donessin (Ja us ensenyarem els documents gràfics del moment, o altrament dit instantània). Dir ara que no era necessari, desmitificaria una mica la situació.
De Muscat vam marxar amb un cotxe de lloguer en direcció a Sur (que és una ciutat que està al Sud-est de Muscat). De camí vam parar a alguns llocs que ens havien recomanat, com el Sink Hole (un forat al mig del no res amb aigua de color turquesa i una mica salada, que t’hi podies banyar) i el Wadi Shab. Vam arribar a Sur quan ja era fosc, i vam donar unes quantes voltes abans de trobar l’hotel que buscàvem. Per la gent del carrer podríem dir que ens trobàvem a l’Índia. Només de tant en tant es veia un omanita vestit amb la característica indumentària blanca i el típic barret. Bars i restaurants conquerit per homes indis. Benvingut al món dels mascles!


A les 4 de la matinada vam arribar a Ras Al-Jinz on havíem quedat per veure les tortugues verdes pondre els ous a la platja. Vam arribar quan la tortuga ja estava enterrant amb penes i treballs els ous que havia anat dipositant minuts abans. De mica en mica la tortuga anava aconseguint estar més amunt. El llarg procés ens va permetre veure com una tortugueta nascuda d’un altre cau caminava amb gran rapidesa cap al gran oceà Índic. És així com vam poder presenciar que la tortugueta arribés a l’aigua exitosament.

EL PAIS ON NO ES PODEN MENJAR XICLETS (SINGAPUR)

Després d’uns quans avions vam arribar a l’aeroport de la ciutat on no es poden menjar xiclets, era una nit plujosa i humida, com acostumen a ser allà. Ens esperava fora en Shyam tot rapat al zero, ell és un informàtic de Modzilla del sud de la India, que ja fa uns anys que viu a la ciutat, ens va explicar que ell estava encantat de viure allà, a la ciutat hi pots trobar de tot i hi tens totes les comoditats ens deia. Vam suposar que ell no devia tenir el vici de menjar xiclet, si no suposem que hauria emigrat al país del costat, ja que ha Singapur és il•legal menjar xiclet.
Si els xiclets estan fora de la llei, segur que hi ha un mercat negre per trobar-los. Els deuen vendre els mateixos camells xungos que venen estupefaents als suburbis de la ciutat o hi deuen haver una classe nova de camells només especialitzats amb les gomes de mastegar? Deuen pagar per un paquet de xiclets un preu desorbitat, com si fossin uns grams de cocaïna? El que està clar és que algú en deu vendre de sotamà.
Us imagineu que una patrulla de policia s’acosti a la sortida d’un col•legi a veure si els nens estan mastegant xiclet ... quelcom així:
- Que estàs mastegant?
- Res senyor policia, a mi no m’agraden els xiclets.(mentrestant el nen es va empassant el xiclet coll a vall per no deixar probes del delicte)
- Acompanyi’m a comissaria que l’he vist com s’ empesava una substancia prohibida, haurà de respondre davant d’un tribunal de menors. Això esta penat per la llei del nostre polit país.
No se s’hi serà així, però podria ser. Ja que a Singapur estàs fora de la llei si menges xiclet, així que ojo si heu de passar un dia per allà.

FONS DE PANTALLA

Vam llogar la moto al noi de l’hotelet per unes 30.000 rupies després de passar pel regateig de rigor.
Primer vam anar al parc temàtic dels micos (el monkey forest). Després d’haver visitat uns dies abans Ulu Watu, un temple sobre un penya-segat custodiat per una colònia de micos bojos, on al primer humà que s’acostava o li estiraven els cabells, o li treien el mocador del cap o li robaven les ulleres (com és el meu cas ... per sort les vaig recuperar, però de la mala llet que em va entrar casi li foto un cop de pal al mico cabró, jo que sóc tan pacífic ). Estàvem curats d’espants, així que no ens va impressionar gaire aquests jardinets amb ple de micos educats donant voltes tant tranquil•lament en mig de giris que s’havien tornat bojos tirant fotos a tot mico que se li posava per davant. A més d’un li van fer un book de fotos, suposo que després intentarien vendre-li a bon preu, si no, no entenc tanta foto compulsiva.
Més cap al tard vam agafar la moto i ens vam dirigir cap al nord d’Ubud, a l’oficina de turisme (l’única de tot el viatge) ens havien indicat alguns llocs interessants per veure. Li estàvem començant a agafar el gustillo a això de donar voltes amb moto. Primer vam parar a tirar unes fotos a unes terrasses d’arròs i just a l’altre costat hi havia un petit temple hinduista (un de tantíssims), va coincidir que havíem aparcat la moto a l’altre costat, així que per mandra o casualitat vam entrar a veure’l. No era res d’especial però hi havia quatre homes fent unes talles de fusta molt maques, vam estar intentant xerrar una mica amb ells (llenguatge molt bàsic però entenedor), vaig acabar tirant unes quantes fotos i fent-nos un fart de riure... com sempre. Aquesta gent és molt caxonda.
Un tros més a munt seguint la carretera vam arribar a unes terrasses d’arròs, aquestes devien ser les que ens havien dit a l’oficina de turisme no les altres, perquè tenien botiguetes de souvenirs i només aparcar la moto ja teníem algú a sobre venent no sé què. La veritat eren més espectaculars, però a l’hora que hi vam arribar ja no hi tocava la llum. Vaig pensar quina merda de fotos que sortiran aquí, vaig començar a tirar-ne alguna a una nena que ens volia vendre unes postals (petitíssima i ens parlava en un perfecte anglès), després de cansar a la nena amb la meva càmera de fotos, la vaig deixar i em vaig posar a tirar-ne a un petit altar hinduista (que incloïa un paraigües groc, unes flors i unes ofrenes de menjar). Les primeres van quedar de pena, però per casualitat vaig pensar a posar el flaix de relleno a veure com quedava i... màgia, miro a la pantalleta de la meva estimada Canon, què és això?!!... que guapa!! Vaig començar a tirar algunes variacions del mateix, del dret, del revés, amb això, sense allò.
Quan creus que sortirà un trunyu, fas la foto de fons de pantalla.

VI NEGRE

Mentre bec un Cavernet-Savignon del Llengua d’Oc al Boeing 777 d’Emirates que ens ha de portar a Dubai, veig per la petita finestra de l’avió els llamps llunyans del que sembla ser una tempesta tropical. Estem travessant l’estret de Malaca (ho sé perquè ho veig al mapa que hi ha a la pantalla), segons tenia entès un dels últims llocs on encara quedaven pirates. Ja és l’últim dia de la excursió d’aquest estiu, des de d’aquí dalt sempre penses amb lo petits que som i amb lo gros que és el món, hi ha tantes coses a veure, però les que hem vist aquest cop i tota la gent que hem conegut en aquest viatge ha estat encantadora.

VIATJANT D'ALGUES

En el vol JK744 de Lion Air vam coincidir amb un empresari de les algues de Makasar, el primer que coneixia en ma vida, estava assentat al nostre costat, Ased és com s’anomena. Ens va dir que aquell Boeing amb el que viatjàvem era dels més nous de la companyia i que era molt segur, ens va tranquil•litzar una mica després d’haver sentit parlar tant malament de les companyies aèries indonèsies. No va parar de preguntar-nos coses en tot el viatge i explicar-nos la seva vida, un tipus molt trempat. Fins i tot quan vam arribar a l’aeroport ens va acompanyar a l’estació d’autobusos i ens va indicar tot per que no ens perdéssim. Ens va donar la seva targeta de bisness per quan tornéssim a Makassar el truquéssim i ens ensenyaria la ciutat.