EL PAIS ON NO ES PODEN MENJAR XICLETS (SINGAPUR)

Després d’uns quans avions vam arribar a l’aeroport de la ciutat on no es poden menjar xiclets, era una nit plujosa i humida, com acostumen a ser allà. Ens esperava fora en Shyam tot rapat al zero, ell és un informàtic de Modzilla del sud de la India, que ja fa uns anys que viu a la ciutat, ens va explicar que ell estava encantat de viure allà, a la ciutat hi pots trobar de tot i hi tens totes les comoditats ens deia. Vam suposar que ell no devia tenir el vici de menjar xiclet, si no suposem que hauria emigrat al país del costat, ja que ha Singapur és il•legal menjar xiclet.
Si els xiclets estan fora de la llei, segur que hi ha un mercat negre per trobar-los. Els deuen vendre els mateixos camells xungos que venen estupefaents als suburbis de la ciutat o hi deuen haver una classe nova de camells només especialitzats amb les gomes de mastegar? Deuen pagar per un paquet de xiclets un preu desorbitat, com si fossin uns grams de cocaïna? El que està clar és que algú en deu vendre de sotamà.
Us imagineu que una patrulla de policia s’acosti a la sortida d’un col•legi a veure si els nens estan mastegant xiclet ... quelcom així:
- Que estàs mastegant?
- Res senyor policia, a mi no m’agraden els xiclets.(mentrestant el nen es va empassant el xiclet coll a vall per no deixar probes del delicte)
- Acompanyi’m a comissaria que l’he vist com s’ empesava una substancia prohibida, haurà de respondre davant d’un tribunal de menors. Això esta penat per la llei del nostre polit país.
No se s’hi serà així, però podria ser. Ja que a Singapur estàs fora de la llei si menges xiclet, així que ojo si heu de passar un dia per allà.

FONS DE PANTALLA

Vam llogar la moto al noi de l’hotelet per unes 30.000 rupies després de passar pel regateig de rigor.
Primer vam anar al parc temàtic dels micos (el monkey forest). Després d’haver visitat uns dies abans Ulu Watu, un temple sobre un penya-segat custodiat per una colònia de micos bojos, on al primer humà que s’acostava o li estiraven els cabells, o li treien el mocador del cap o li robaven les ulleres (com és el meu cas ... per sort les vaig recuperar, però de la mala llet que em va entrar casi li foto un cop de pal al mico cabró, jo que sóc tan pacífic ). Estàvem curats d’espants, així que no ens va impressionar gaire aquests jardinets amb ple de micos educats donant voltes tant tranquil•lament en mig de giris que s’havien tornat bojos tirant fotos a tot mico que se li posava per davant. A més d’un li van fer un book de fotos, suposo que després intentarien vendre-li a bon preu, si no, no entenc tanta foto compulsiva.
Més cap al tard vam agafar la moto i ens vam dirigir cap al nord d’Ubud, a l’oficina de turisme (l’única de tot el viatge) ens havien indicat alguns llocs interessants per veure. Li estàvem començant a agafar el gustillo a això de donar voltes amb moto. Primer vam parar a tirar unes fotos a unes terrasses d’arròs i just a l’altre costat hi havia un petit temple hinduista (un de tantíssims), va coincidir que havíem aparcat la moto a l’altre costat, així que per mandra o casualitat vam entrar a veure’l. No era res d’especial però hi havia quatre homes fent unes talles de fusta molt maques, vam estar intentant xerrar una mica amb ells (llenguatge molt bàsic però entenedor), vaig acabar tirant unes quantes fotos i fent-nos un fart de riure... com sempre. Aquesta gent és molt caxonda.
Un tros més a munt seguint la carretera vam arribar a unes terrasses d’arròs, aquestes devien ser les que ens havien dit a l’oficina de turisme no les altres, perquè tenien botiguetes de souvenirs i només aparcar la moto ja teníem algú a sobre venent no sé què. La veritat eren més espectaculars, però a l’hora que hi vam arribar ja no hi tocava la llum. Vaig pensar quina merda de fotos que sortiran aquí, vaig començar a tirar-ne alguna a una nena que ens volia vendre unes postals (petitíssima i ens parlava en un perfecte anglès), després de cansar a la nena amb la meva càmera de fotos, la vaig deixar i em vaig posar a tirar-ne a un petit altar hinduista (que incloïa un paraigües groc, unes flors i unes ofrenes de menjar). Les primeres van quedar de pena, però per casualitat vaig pensar a posar el flaix de relleno a veure com quedava i... màgia, miro a la pantalleta de la meva estimada Canon, què és això?!!... que guapa!! Vaig començar a tirar algunes variacions del mateix, del dret, del revés, amb això, sense allò.
Quan creus que sortirà un trunyu, fas la foto de fons de pantalla.

VI NEGRE

Mentre bec un Cavernet-Savignon del Llengua d’Oc al Boeing 777 d’Emirates que ens ha de portar a Dubai, veig per la petita finestra de l’avió els llamps llunyans del que sembla ser una tempesta tropical. Estem travessant l’estret de Malaca (ho sé perquè ho veig al mapa que hi ha a la pantalla), segons tenia entès un dels últims llocs on encara quedaven pirates. Ja és l’últim dia de la excursió d’aquest estiu, des de d’aquí dalt sempre penses amb lo petits que som i amb lo gros que és el món, hi ha tantes coses a veure, però les que hem vist aquest cop i tota la gent que hem conegut en aquest viatge ha estat encantadora.

VIATJANT D'ALGUES

En el vol JK744 de Lion Air vam coincidir amb un empresari de les algues de Makasar, el primer que coneixia en ma vida, estava assentat al nostre costat, Ased és com s’anomena. Ens va dir que aquell Boeing amb el que viatjàvem era dels més nous de la companyia i que era molt segur, ens va tranquil•litzar una mica després d’haver sentit parlar tant malament de les companyies aèries indonèsies. No va parar de preguntar-nos coses en tot el viatge i explicar-nos la seva vida, un tipus molt trempat. Fins i tot quan vam arribar a l’aeroport ens va acompanyar a l’estació d’autobusos i ens va indicar tot per que no ens perdéssim. Ens va donar la seva targeta de bisness per quan tornéssim a Makassar el truquéssim i ens ensenyaria la ciutat.

DE FLORES A LOMBOK

Al arribar a Labum Buajo el poble més a l’oest de Flores ens havien donat molt males referències, per això crec que fins i tot ens va agradar. Només hi vam estar de pas, passejar per el carrer principal (que estava tot destartalat) i agafar el vaixell on ens hi passaríem els següents dos dies. La seva badia estava plena d’illetes i a la posta de sol es veia molt fotogènica. Aquest port és la porta d’entrada al parc natural de Komodo, famosa pels seus immensos dragons, allà va ser la primera parada del nostre vaixell, el 114 de Perama. Vam fer una caminada per la illa de Rinka, amb un ranger del parc natural, sona bastant aventurer, però no en té gaire això de caminar amb 30 guiris per aquesta illa per veure dragons de Komodo (que la veritat semblaven mig ensinistrats). Cada dragó que trobàvem tota la tropa a fer-li 50 fotos. Això d’anar amb grups no és lo meu. A cada grup sempre hi ha d’haver el típic repel•lent americà (en aquest cas), el que sempre es queixa, l’egoista guapeta-puteta, el tio raro (amb el que hi tens converses surrealistes), el llop de mar, el ballarí de la tripulació... hi ha de tot al vaixell del senyor.

FLORES HIGHWAY

L’autopista de Flores és una carretera de mala mort que travessa tota l’illa de est a oest. Seria como una carretera super comarcal nostre, però on hi ha molts trossos que està amb obres o per arreglar.
La vam fer pràcticament tota amb diferent mitjans de transport, uns pitjors que d’altres. El número 1 són els busos públics, petits minibusos que van a rebentar (no només de gent) i amb la música a tot volum (amb el subbúfer trencat, o sigui que només sents els baixos i malament), a sobre jo vaig tenir un dels ajudant de bus que com que la música que sonava no li interessava, es posava a tot drap i a cau d’orella la seva música del mòbil, per si no en teníem prou... un malson.
Lo bo de l’illa són els seus habitants (bé, sempre hi ha el típic caracul que et tima, no parlarem del tema).

Volcà Kelimutu

Un volcà amb tres llacunes de colors diferents i canviants.

AL EST DE L'ILLA DE FLORES

L’arribada la volcànica i perduda illa de Flores va ser encantadora, pensàvem que ens increparien tots els taxistes i al final… res de res. Vam pagar el preu que ens havien dit fins als bungalows Arkemi, on havíem trucat el dia abans… sort que ho vam fer sinó ens quedem sense lloc. És un lloc tranquil•líssim a 40 km de Maumere, al mig del no res. He fet un parell d’immersions a l’illa del costat.
Com que només hi ha sis bungalows cada nit es fa un sopar de germanor, el d’ahir va ser boníssim, en tots els sentits: pel menjar abundant i variat (vaig repetir tres vegades), com per la conversa (vam parlar llargament amb el seu propietari (Kermi) de la seva interessant vida, de la política d’Indonèsia i del món, i del modus vivendi a Flores... el tio sabia de tot i més).
El dia abans vam conèixer una italiana molt curiosa: recorria Flores ella i equipatge amb una escooter que no conduïa ella, sinó un autòcton que no sé com l’havia convençut perquè la portés.

BALI

Al final hem visitat Bali més del que volíem, però val la pena.
Aquesta famosa illa, és molt petitona, però hi ha moltes coses a veure i també masses turistes. El primer que vam veure va ser la Lloret del Sud Est Asiàtic, Kuta. Vam estar-hi un parell de dies intentant organitzar la resta del viatge, cosa complicada en temporada alta, en alguns moments desesperant. Després de molt rumiar les diferents combinacions vam aconseguir quadrar vols i bitllets de barco i complements... això és el més estressant dels viatges. Després de veure els molts surfistes que es passen allà llargues temporades, vam marxar cap a Ubud, un bonic poble d’interior on hi pots trobar de tot. Des d’allà vam fer un parell d’excursions pel nord de l’illa amb representants de diferents parts de l’estat espanyol (Navarra, La Rioja, Catalunya).
Com que havíem d’esperar fins al 19 de juliol quan teníem el vol a Maumere (Flores), vam llogar un petit Suzuki on hi cabíem nosaltres i les nostres maletes i vam anar cap a les platges del nord, primer Lovina. Allà vam coincidir amb en Miquel i l’Helena (dos catalans, això ho vaig saber després de sentir el crit des de la taula estant: “Miquel! Ens quedem aquí!”) que van voler fer ruta amb nosaltres i ens vam introduir tots quatre (amb les respectives motxilles) a pressió dins el petit Suzuki sense maleter. Van ser un parell de dies molt divertits trobant un parell de cerimònies per poblets i vam fer fantàstic snorkel a les platges de Amed.