dimecres, 26 d’agost del 2009

FONS DE PANTALLA


Vam llogar la moto al noi de l’hotelet per unes 30.000 rupies després de passar pel regateig de rigor.
Primer vam anar al parc temàtic dels micos (el monkey forest). Després d’haver visitat uns dies abans Ulu Watu, un temple sobre un penya-segat custodiat per una colònia de micos bojos, on al primer humà que s’acostava o li estiraven els cabells, o li treien el mocador del cap o li robaven les ulleres (com és el meu cas ... per sort les vaig recuperar, però de la mala llet que em va entrar casi li foto un cop de pal al mico cabró, jo que sóc tan pacífic ). Estàvem curats d’espants, així que no ens va impressionar gaire aquests jardinets amb ple de micos educats donant voltes tant tranquil•lament en mig de giris que s’havien tornat bojos tirant fotos a tot mico que se li posava per davant. A més d’un li van fer un book de fotos, suposo que després intentarien vendre-li a bon preu, si no, no entenc tanta foto compulsiva.
Més cap al tard vam agafar la moto i ens vam dirigir cap al nord d’Ubud, a l’oficina de turisme (l’única de tot el viatge) ens havien indicat alguns llocs interessants per veure. Li estàvem començant a agafar el gustillo a això de donar voltes amb moto. Primer vam parar a tirar unes fotos a unes terrasses d’arròs i just a l’altre costat hi havia un petit temple hinduista (un de tantíssims), va coincidir que havíem aparcat la moto a l’altre costat, així que per mandra o casualitat vam entrar a veure’l. No era res d’especial però hi havia quatre homes fent unes talles de fusta molt maques, vam estar intentant xerrar una mica amb ells (llenguatge molt bàsic però entenedor), vaig acabar tirant unes quantes fotos i fent-nos un fart de riure... com sempre. Aquesta gent és molt caxonda.
Un tros més a munt seguint la carretera vam arribar a unes terrasses d’arròs, aquestes devien ser les que ens havien dit a l’oficina de turisme no les altres, perquè tenien botiguetes de souvenirs i només aparcar la moto ja teníem algú a sobre venent no sé què. La veritat eren més espectaculars, però a l’hora que hi vam arribar ja no hi tocava la llum. Vaig pensar quina merda de fotos que sortiran aquí, vaig començar a tirar-ne alguna a una nena que ens volia vendre unes postals (petitíssima i ens parlava en un perfecte anglès), després de cansar a la nena amb la meva càmera de fotos, la vaig deixar i em vaig posar a tirar-ne a un petit altar hinduista (que incloïa un paraigües groc, unes flors i unes ofrenes de menjar). Les primeres van quedar de pena, però per casualitat vaig pensar a posar el flaix de relleno a veure com quedava i... màgia, miro a la pantalleta de la meva estimada Canon, què és això?!!... que guapa!! Vaig començar a tirar algunes variacions del mateix, del dret, del revés, amb això, sense allò.
Quan creus que sortirà un trunyu, fas la foto de fons de pantalla.

diumenge, 9 d’agost del 2009

VI NEGRE

Mentre bec un Cavernet-Savignon del Llengua d’Oc al Boeing 777 d’Emirates que ens ha de portar a Dubai, veig per la petita finestra de l’avió els llamps llunyans del que sembla ser una tempesta tropical. Estem travessant l’estret de Malaca (ho sé perquè ho veig al mapa que hi ha a la pantalla), segons tenia entès un dels últims llocs on encara quedaven pirates. Ja és l’últim dia de la excursió d’aquest estiu, des de d’aquí dalt sempre penses amb lo petits que som i amb lo gros que és el món, hi ha tantes coses a veure, però les que hem vist aquest cop i tota la gent que hem conegut en aquest viatge ha estat encantadora.

VIATJANT D'ALGUES

En el vol JK744 de Lion Air vam coincidir amb un empresari de les algues de Makasar, el primer que coneixia en ma vida, estava assentat al nostre costat, Ased és com s’anomena. Ens va dir que aquell Boeing amb el que viatjàvem era dels més nous de la companyia i que era molt segur, ens va tranquil•litzar una mica després d’haver sentit parlar tant malament de les companyies aèries indonèsies. No va parar de preguntar-nos coses en tot el viatge i explicar-nos la seva vida, un tipus molt trempat. Fins i tot quan vam arribar a l’aeroport ens va acompanyar a l’estació d’autobusos i ens va indicar tot per que no ens perdéssim. Ens va donar la seva targeta de bisness per quan tornéssim a Makassar el truquéssim i ens ensenyaria la ciutat.

dissabte, 1 d’agost del 2009

DE FLORES A LOMBOK



Al arribar a Labum Buajo el poble més a l’oest de Flores ens havien donat molt males referències, per això crec que fins i tot ens va agradar. Només hi vam estar de pas, passejar per el carrer principal (que estava tot destartalat) i agafar el vaixell on ens hi passaríem els següents dos dies. La seva badia estava plena d’illetes i a la posta de sol es veia molt fotogènica. Aquest port és la porta d’entrada al parc natural de Komodo, famosa pels seus immensos dragons, allà va ser la primera parada del nostre vaixell, el 114 de Perama. Vam fer una caminada per la illa de Rinka, amb un ranger del parc natural, sona bastant aventurer, però no en té gaire això de caminar amb 30 guiris per aquesta illa per veure dragons de Komodo (que la veritat semblaven mig ensinistrats). Cada dragó que trobàvem tota la tropa a fer-li 50 fotos. Això d’anar amb grups no és lo meu. A cada grup sempre hi ha d’haver el típic repel•lent americà (en aquest cas), el que sempre es queixa, l’egoista guapeta-puteta, el tio raro (amb el que hi tens converses surrealistes), el llop de mar, el ballarí de la tripulació... hi ha de tot al vaixell del senyor.

FLORES HIGHWAY


L’autopista de Flores és una carretera de mala mort que travessa tota l’illa de est a oest. Seria como una carretera super comarcal nostre, però on hi ha molts trossos que està amb obres o per arreglar.
La vam fer pràcticament tota amb diferent mitjans de transport, uns pitjors que d’altres. El número 1 són els busos públics, petits minibusos que van a rebentar (no només de gent) i amb la música a tot volum (amb el subbúfer trencat, o sigui que només sents els baixos i malament), a sobre jo vaig tenir un dels ajudant de bus que com que la música que sonava no li interessava, es posava a tot drap i a cau d’orella la seva música del mòbil, per si no en teníem prou... un malson.
Lo bo de l’illa són els seus habitants (bé, sempre hi ha el típic caracul que et tima, no parlarem del tema).