dijous, 31 de desembre del 2009

UN FLAMENCO A L'IRAN

Vam conèixer en Morteza de casualitat. És un noi apassionat de l’espanyol i guia turístic. Va estudiar literatura espanyola a Teheran i parla un espanyol sorprenentment fluït. Però això no és tot, també canta flamenco. Ens va posar alguna de les seves cançons, amb un col.lega seu a la guitarra i sonava com els de veritat (bé, jo no hi entenc gaire de flamenco). També havien fet algun concert, però últimament el govern estava més inflexible i no els en deixava fer gaires.
Els grups de rock i rap estan prohibits, així que evidentment n’hi ha de underground, que fan concerts i graven discs il•legalment. A Iran només està permès que les caçons parlin de coses supèrflues, sense cap missatge o sigui que casi tota la música és una merdeta. Molts dels cantant famosos viuen a l’estranger i fan concerts a països propers (com Dubai), perquè hi puguin assistir els seus compatriotes.
A més tampoc hi ha discoteques, només algunes amagades a algun soterrani de Teheran on deus haver de donar algun codi secret abans d’entrar i vigilar que no et segueixi ningú, com si anessis a un antro secret.
Cada dia em sorprenc d’alguna d’aquestes històries surrealistes que estan passant a dia d’avui en aquest encantador país que és Iran.

LA REVOLUCIÓ VERDA

Aquesta és la revolució que va néixer arrel de les passades eleccions. Els seguidors de Musavi s’identificaven amb el color verd, no perquè fossin ecologistes, sinó perquè aquest és el color de l’Iman Hossein, el profeta dels Xiís.
Aquest moviment uneix a la majoria del país per fer caure l’actual govern i la república islàmica finalment. Pràcticament tota la gent que hem conegut està fins als collons de l’Ayatolà i l’Ahmadineyad, tots volen més llibertat i poder-se obrir al món. Molta de la gent jove se’n vol anar a treballar o estudiar a l’estranger. No volen viure sota aquest règim.
Aquest és un govern massa repressiu, les parabòliques estan prohibides, tots els mitjans de comunicació estan censurats, moltes pàgines d’Internet estan bloquejades, has de vigilar pel carrer el que dius ja que pot ser que algú t’estigui escoltant, no pots vestir com et doni la gana, l’alcohol és il.legal per posar algun exemple.

LES PARABÒLIQUES ESTAN PROHIBIDES


Representa que ningú del país pot utilitzar les parabòliques, però tothom en té a casa. Tots volen veure canals de televisió de l’estranger, ja que els quatre canals que tenen a Iran són controlats pel govern i són una mica conyàs. L’únic que hi miren de tant en tant són els partits de futbol de la lliga espanyola o anglesa.
El seu canal preferit és un de videoclips anomenat VIVA, on hi posen tota mena de videoclips sense cap censura. Així es pot donar la insòlita situació d’estar mirant un videoclip de regetón amb tot de dones exuberants, ensenyant el cul i les tetes, mentre al carrer, la dona de la casa va tapada de cap a peus per no ensenyar res.
Pel carrer la gent ha de vigilar el que fa perquè aquí tenen una Policia moral, que s’encarrega que tothom faci el que Alà els obliga a fer: les dones anar ben tapades, no festejar pel carrer (i menys tocar-se) i tantes altres prohibicions que per a nosaltres ens semblen surrealistes. Sembla que no pugui ser que hi hagi una policia especialitzada en això, però sí, Iran és diferent, tenen el cos de mossos d’esquadra dels Ayatolàs: en lloc de posar multes de circulació, posen multes divines. La veritat és que el món és ben estrany.

UN EXUBERANT SERRELL POT SER MÉS PROVOCATIU QUE UN ESCOT



Això és Teheran on hi viuen els més pogres d’Iran. Les noies, que són les més reprimides pel règim islàmic, intenten fer-se veure i fer saber que no estan d’acord amb les normes imposades per l’ayatolà. En principi no es podria veure ni un bri de cabell, però elles van intentant ensenyar més cada vegada, veient-se grans serrells o tupés, amb mocadors multicolors i maquillatges intensos. Si li poguessis arribar a veure el clatell a alguna d’aquestes noies, seria com si li haguessis vist el mugró a una de les nostres.

dimarts, 15 de desembre del 2009

MUSCAT - DUBAI


Estàvem visitant tranquil•lament un museu de Muscat quan de cop ha començat a entrar gent vestida de ciclista, tots eren de mitjana edat, lletjots, poc atlètics i alemanys. Era una mica estrany aquella gent vestida així dins un museu del golf Pèrsic. Han visitat el museu com si fos una gincama, a veure qui acabava primer. Després ens hem assabentat que era un dels grups que havia sortit del creuer que estava ancorat al port. Els podies veure per tota la ciutat.
A les 3 de la tarda hem anat a agafar l’autobús cap a Dubai en mig d’una forta pluja, tot i que era la temporada jo no esperava que ho fes en aquest país tant desèrtic. Ens hem instal•lat als seients del final de l’autobús i pràcticament s’ha emplenat tot, estaven representades la majoria de nacionalitats dels voltants i més enllà: Oman, Emirats, Iemen, India, Pakistan, Sudan, Filipines... i allà mig uns catalanets, per donar un toc d’exotisme, perquè allà nosaltres érem els raros (però els guapos són els raros com canten els Manel).
Per arribar a Dubai ens ha portat una hora més ja que no estan acostumats a les pluges i l’autopista estava tota embassada, tots els rius que normalment estan secs travessen la carretera, i avui ho feien plens d’aigua, així que hi havia tot de cotxes parats pels vorals i l’autobús havia d’anar reduint la velocitat cada vegada que ens en trobaven un, encara sort que no hem quedat embarrancats. I és així com hem entès perquè servien els pilonets blancs de metall disposats al llarg de la carretera, al costat d’un de vermell, més alt amb una senyal que posava: “Not crossing when water is in red”.

dissabte, 12 de desembre del 2009

OMAN, ON LES DONES VAN DE NEGRE I ELS HOMES DE BLANC



On els homes es fan petons amb el nas. On es fan servir estovalles de plàstic per menjar al terra. On fan picnics al mig del no res. On tots els restaurants són indis. On adoren el sultà Quoboos. On... després de fer uns quants canvis de transport i de països, vam arribar sense problemes a Muscat (no sé si la nou moscada ve d’aquí, ja ho preguntaré), la capital d’Oman. L’arribada a Oman va ser molt fàcil, ens va venir a buscar en Khalid a la parada del bus que ens portava de Dubai. Vam anar cap al seu piset i vam dinar les sobres del menjar indi del dia anterior, mot bo, per cert.
Ens vam passar els dos primers dies a Muscat, fent poc, però molt... vull dir que no vam fer tot el que volíem, però vam fer lo necessari. Sobretot aconseguir la visa a Iran, després de disfressar la Laura com una bona omanita perquè ens la donessin (Ja us ensenyarem els documents gràfics del moment, o altrament dit instantània). Dir ara que no era necessari, desmitificaria una mica la situació.
De Muscat vam marxar amb un cotxe de lloguer en direcció a Sur (que és una ciutat que està al Sud-est de Muscat). De camí vam parar a alguns llocs que ens havien recomanat, com el Sink Hole (un forat al mig del no res amb aigua de color turquesa i una mica salada, que t’hi podies banyar) i el Wadi Shab. Vam arribar a Sur quan ja era fosc, i vam donar unes quantes voltes abans de trobar l’hotel que buscàvem. Per la gent del carrer podríem dir que ens trobàvem a l’Índia. Només de tant en tant es veia un omanita vestit amb la característica indumentària blanca i el típic barret. Bars i restaurants conquerit per homes indis. Benvingut al món dels mascles!


A les 4 de la matinada vam arribar a Ras Al-Jinz on havíem quedat per veure les tortugues verdes pondre els ous a la platja. Vam arribar quan la tortuga ja estava enterrant amb penes i treballs els ous que havia anat dipositant minuts abans. De mica en mica la tortuga anava aconseguint estar més amunt. El llarg procés ens va permetre veure com una tortugueta nascuda d’un altre cau caminava amb gran rapidesa cap al gran oceà Índic. És així com vam poder presenciar que la tortugueta arribés a l’aigua exitosament.